Kubala Moreno i Manchón

Avui dilluns Tv3 ha estrenat la nova sèrie Kubala, Moreno i Manchón, una producció dels de Diagonal TV que protagonitzen l’andorrà Marc Cartes, Jordi Martínez i Núria Gago.

Es tracta de dos detectius privats una mica de pacotilla i d’una aprenent que acaben de contractar per ajudar-los. La feina dels actors, consagrats tots ells, molt bona, es creuen el paper i l’interpreten perfectament.

Tot i això es fa difícil canviar de cop la percepció que podem tenir al veure’ls del Paco del Súper i del Veterinari de Ventdelpla, encara que sigui amagat rere un horrorós bigoti.

Com a petits detalls sense importància però que poden cridar l’atenció, passa com a altres sèries de la família, la banda sonora és íntegrament en català, i com sempre, els protagonistes beuen una marca de cervesa força coneguda.

La sèrie promet, almenys de moment, i esperem que a cada capítol sigui millor que l’anterior i no pas que decaigui com sovint passa amb aquest tipus de produccions.

Si no l’heu vist al 3 a la carta el teniu penjat.

http://www.tv3.cat/ria/players/3ac/evp/Main.swf

Cap de setmana de fotografia

Aquest cap de setmana ha tocat fotografia. Resulta que un bon amic duu un projecte de moda i l’hem ajudat fent les fotos que aniran a un catàleg d’internet de venda de roba vintage. El lloc escollit va ser Ordino, un gran decorat natural que dóna racons fantàstics i on la roba que dúiem hi esqueia molt. El dia era ennuvolat però vem tenir la sort que no va ploure i no feia un fred massa acusat, així que vem poder treballar amb calma i tranquilitat.

Tot i això, el millor del cap de setmana han estat els dinars i sopars, divertidíssims i amb risoteràpia que ens va causar agulletes a la mandíbula.

Per cert, la model és l’Anna Ponsa amb la que vem estar-hi molt a gust tot el dia!

‘Uno para ganar’, el ‘Furor’ del nou mil·lenni

L’espectacle a la tele continua tot i que en aquest cas no és un programa denigrant, o, si més no, no és tan caspós com altres que es veuen avui dia.

Un minuto para ganar és un programa de Cuatro que busca l’habilitat dels participants fent-los fer diferents proves físiques, a priori senzilles, amb objectes més o menys quotidians. Des de trobar unes pilotes repartides per l’escenari amb els ulls tapats, fer un ‘castell’ amb bidons de 18 litres d’aigua, etc, tot plegat per guanyar 500.000 euros amb les proves que han de superar-se en un sol minut.

El programa el presenta Jesús Vázquez amb el seu estil particular, i els concursants són sempre (o gairebé sempre) homes de vora els trenta que aparenten tenir força temps lliure a casa per perdre’l de la manera més curiosa possible. Aquest dilluns, l’espectacle, a part del que fa el públic animant al més pur estil ‘Furor’, el va fer un dels concursants que un cop guanyats 40.000 euros, li va demanar matrimoni a la seva xicota (ja embarassada i tot) enmig del programa, i amb en Vázquez fent el cabra per allà l’escenari que fan servir de plató.

Un programa ideal pels dilluns a Cuatro, habilitat mental i física alhora, mentre et passa pel cap constantment si tu series capaç de fer-ho.

Les ales de l’esfinx (Andrea Camilleri)

Qualsevol llibre amb les aventures de l’agent Montalbano és garantia d’una lectura fresca, ràpida i amb un toc estiuenc. Potser perquè les històries sempre passen en una càlida Itàlia d’estiu o per la banalitat de l’argument que queda ben resolt amb una explicació de la trama amb un toc molt personal d’en Camilleri.
Total, que en aquest cas l’agent Montalbano es troba de nassos amb el cas d’unes noies de l’est que es dediquen a fer coses poc honoroses i que una d’elles apareix morta. Que si tomba que si gira en Montalbano, després de prendre’s el luxe de deixar claríssim el seu descontentament cap a les classes poderoses italianes (església influenciadora, política corrupte, empresariat sotmès i màfia sense miraments ni complexos) acaba com sempre resolent el cas de manera més o menys brillant.
Les peripècies del Montalbano, en format novel·la negra light, alegre, amb un punt d’humor cínic, desenfadades i àgils fan que el lector pugui conviure amb un assessinat amb un somriure a la boca. Els títols de Camilleri sobre la vida de l’agent es compten ja per desenes i a sobre tenim la sort de tenir-ne traduccions molt bones en català, d’edicions 62.

Super 8

S’havien creat moltes expectatives sobre la unió de dos grans mites de la pantalla (petita i gran). J.J.Abrams i Steven Spielberg comparteixen responsabilitats a Super 8, un film entre l’acció, la ciència ficció, l’humor i l’ensurt en què un extraterrestre es deixa caure a la terra i va a parar en un poble dels Estats Units tranquil i pacífic. Protagonitzen la pel·li una colla de nens que juguen a fer cinema amb una càmera de super 8 (d’aquí el títol de la peli) i que fan un molt gran paper artístic durant tot el llargmetratge. El film, que es nota que en part busca l’elogi d’Abrams als primers treballs de Spielberg darrere les càmeres, és àgil i distret, a estones et fa estar tens i a altres rius força, amb uns personatges molt típics però alhora molt aconseguits i uns efectes especials evidentment sortits de la factoria Spielberg.
En resum, pel·lícula distreta que val la pena anar a veure, però que si passa a la història no serà ni per l’argument (que està bé però no mata) ni pels efectes especials (típics). Potser sí que ens sorprendrà algun dels nens guanyant un premi a la interpretació, això sí.

Foguerada d’Agost (Andrea Camilleri)

Fa força setmanes que tot i que ho intento no m’entra cap novel·la. Els darrers mesos només he pogut empassar-me llibres tècnics relacionats amb feina,  però cap novel·la havia pogut interessar-me suficient com per enganxar-m’hi. Després de passar per la llibreria de Valls, la llibretera, que tot i que no em coneix de res amb quatre preguntes va saber perfectament què és el que volia em va parlar de l’Andrea Camilleri. De sonar-me sí que em sonava, però no he llegit mai d’ell fins ara. De fet, davant d’ella vaig quedar com un inculte de collons, i em va engatussar per comprar un parell de llibres. L’ha encertat de ple.

Foguerada d’agost m’ha sorprès. I molt. Es tracta d’una de les moltes novel·les protagonitzades per l’inspector Moltabano, un inspector italià que  centra una col·lecció de prop de vint títols de novel·la negra. Però és una novel·la negra no massa espessa, sinó àgil i com em va dir la llibretera que me’l va recomanar, d’un estil molt italià. El protagonista, un policia de nom Montalbano en honor a l’escriptor, amic de Camilleri, desprèn un aire de despreocupació, un toc d’humor una mica àcid i tot i ser poli, un llenguatge planer. La història és la típica de novel·la negra, un cadàver i les peripècies per trobar-ne l’assassí, però el que realment el fa un llibre que enganxa és el llenguatge que utilitza, la traducció del Pau Vidal l’encerta d’allò més amb l’escriptura del Camilleri, plena de dialectalismes que el traductor al català s’esforça per conservar i que ajuden a donar-li una mica més de sentit de l’humor a l’obra

En català el podreu trobar publicat per Edicions 62 i també pels de la Butxaca

Nuria Amat, Premi ramon iui i impulsora del manifesto para una lengua común

Res, que fent una senzilla cerca a internet trobarem la signatura de la recent “Premi Ramon iui” (i que ha cobrat 90 mil euros dels catalanets) adherint-se al Manifesto por una Lengua Común:

 

Incomprensible marginación Confieso que soy muy crítica con todos los manifiestos: ¡sirven para tan poco y son tan partidistas! También soy muy escéptica con los partidos políticos que suelen estar detrás, pues tienden a manipularnos por miedo a perder votos. Rechazo sus mentiras, las de todos. Por eso defiendo ante todo la libertad de elegir. Y sí, me gusta que mis hijos hablen y escriban en castellano y en catalán, porque eso enriquece sus vidas, pero sobre todo exijo que lo hagan sin imposiciones. Y, de la misma forma que estuve contra la prohibición franquista de hablar catalán, hoy me resulta incomprensible que se margine el castellano en mi tierra cuando en Cataluña siempre hemos hablado las dos lenguas. El gran poeta catalán Carles Riba decía que el idioma de relación de los catalanes con el exterior era el español o castellano y esta observación no le creaba ninguna incomodidad como tampoco a todos los intelectuales de su generación. Porque el creador, el intelectual, no puede someterse a los caprichos de ningún legislador que intente restringir su libertad y limitar su vida y su obra. Nuria Amat (Escritora).

 

* per cert, la seva web no defença el bilingüisme que reclama: és NOMÉS en español

Bona publicitat Made in Catalonia

Fa uns anys Estrella em va sorprendre amb un anunci collonut, el de patrocini del programa “quarts de nou” de TV3, quan uns castellers, fent un pilar dins el bar, demanàven unes birres i se les anàven passant amunt.

Però no va ser l’únic, i és que qui no recorda el mític “Futbol Club Barselona amigo”?

El 2008 ja en va fer un dedicat a l’Henry, agradable però no és comparable (per mi amb la resta, que són magistrals)…

Temps més tard, ens sorprenien a tots amb un anunci brillant, on fent publicitat d’una cervesa es feia publicitat alhora del Barça, de Messi en concret, i de la ciutat de Barcelona. Això era el 2009.

L’estiu del mateix any, els d’Estrella feien arribar a Formentera més turistes que mai, i alhora regalàven un videoclip impressionant a un grup nòrdic completament desconegut:

A l’hivern tornaven a fer una promo de Catalunya i una dosi d’autoestima pels catalans amb diversos exemples de superació personal de catalans (o afincats a Catalunya) que es veu que triomfen a la vida

I aquest passat estiu tornàven a col·locar als números 1 de totes les ràdios musicals la cançó de l’estiu, i fer una promo increhible també pel sector turístic

I ara ens arriba una altra dosi d’autoestima catalana. un repàs de poc més d’un minut a moltes de les grans coses que tenim a casa, un repàs a la Catalunya que s’obre al món.

La llàstima de tot això és que tot i ser la millor promoció pel nostre país, Damm només etiqueta en català molt pocs productes.

Les curioses dades del Bus Exprés

A mi no em quadren… I és que avui els diaris expliquen la nota de premsa de les noves dades del Bus Exprés. Aquell bus groc que comunica Sant Julià i la frontera entre Andorra la Vella i Escaldes. Aquell que passa sovint pel carril bus fabulós que tenim i que jo sempre (menys un dia que plovia prop del Lycee) he vist completament Buit. Doncs bé, ens expliquen avui que aquest any hi ha hagut 586.540 usurais el 2010. I com que jo de fe en tinc poca he fet els meus càlculs: Segons dades de la web del transport públic d’Andorra el Bus Exprés surt de dilluns a divendres cada 9 minuts durant onze hores i mitja. Els caps de setmana i festius surt cada 15 minuts durant 11 hores. Així doncs, fent el recompte, el bus surt 468 cops per setmana, o el que és el mateix, uns 24.300 cops l’any. Si hi ha hagut aquests 586540 usuaris a l’any, fent una senzilla divisió ens surt que cada viatge ha de transportar 24 passatgers. Fa molt temps que no agafo un bus d’aquests, però em sembla recordar que 24 usuaris seria el bus amb gairebé tots els seus seients plens no? Doncs bé, crec que hi ha algun error a les dades que ens han explicat, perquè veig molt difícil és que a totes i cada hora del dia i cada 9 minuts, pugin 24 persones al bus…

Un andorrà fou el primer d’introduir un article a la viquipèdia (nou article de la Maria)

Malgrat que la Viquipèdia té defensors i detractors, hi ha una paradoxa que la caracteritza: molta gent afirma que té poca fiabilitat, ara bé segons les dades del mes de novembre passat, només en català, fou visitada 18,9 milions de vegades, és a dir, una mitjana de set vegades per segon. Deu n’hi do! Som 10 milions de catalanoparlants…

No ens en refiem perquè és una enciclopèdia lliure, però va tan bé per poder consultar aquells dubtes que se’ns plantegen i volem resoldre en un moment, o per tenir una informació ràpida sobre un tema, o bé per fer una consulta sobre… I és que no ho podem negar, si no som nadius, som immigrants, però tots fem ús de la web 2.0 i dels avantatges que ens proporciona.

Ara bé, la nostra llengua, aquella que alguns diuen que és una mica carrinclona, que no és prou in, que no queda bé en les pel·lis en català, que no es parla al pati del col·le, perquè no té insults potents, perquè discrimina les altres llengües, perquè no tothom l’entén o perquè hi ha gent que no vol aprendre-la, doncs bé, aquesta llengua resulta que a la xarxa sí que hi té presència i sembla que a més de plantar cara a d’altres amb més nombres de parlants, a més, té  prestigi i qualitat.

Segons els darrers informes, la Viquipèdia, l’enciclopèdia lliure, té més de 19 milions d’articles en 270 llengües i la nostra, el català, ocupa un lloc privilegiat en el ràquing: 13a llengua amb 303.116 articles.

Ara bé, el més curiós és que la Viquipèdia en català fou la segona versió idiomàtica que va tenir un article, després de la versió anglesa. El primer article de la Viquipèdia en català fou «àbac», creat el 17 de març del 2001 per Daniel José Queralto que el va editar com usuari anònim amb rang IP a Andorra.

Avui, l’edició en català de la Viquipèdia ha assolit el primer lloc a la llista dels 1.000 articles més importants de l’enciclopèdia lliure. Amb una puntuació de 85,47 sobre 100, ha superat la versió anglesa, que és la més gran en nombre d’articles i que fins ara sempre era la primera edició en tots els rànquings. Aquesta classificació ordena les més de 250 edicions de viquipèdies segons l’extensió i la integritat dels 1.000 articles que tenen els segell de qualitat.

Així doncs, una vegada més, podem demostrar que no tenim una llengua minoritària, sinó minoritzada, que qui la cregui dèbil és perquè té l’efecte aquell que podríem anomenar autoodi. Tenim una llengua potent en tots els àmbits i moderna; per tant, hem de deixar de justificar-nos, d’intentar convèncer-nos sobre si és o no útil el català. Perquè només pel fet de ser la nostra llengua, la pròpia, ja és imprescindible.