Es tracta de dos detectius privats una mica de pacotilla i d’una aprenent que acaben de contractar per ajudar-los. La feina dels actors, consagrats tots ells, molt bona, es creuen el paper i l’interpreten perfectament.

Tot i això es fa difícil canviar de cop la percepció que podem tenir al veure’ls del Paco del Súper i del Veterinari de Ventdelpla, encara que sigui amagat rere un horrorós bigoti.

Com a petits detalls sense importància però que poden cridar l’atenció, passa com a altres sèries de la família, la banda sonora és íntegrament en català, i com sempre, els protagonistes beuen una marca de cervesa força coneguda.

La sèrie promet, almenys de moment, i esperem que a cada capítol sigui millor que l’anterior i no pas que decaigui com sovint passa amb aquest tipus de produccions.

Si no l’heu vist al 3 a la carta el teniu penjat.

http://www.tv3.cat/ria/players/3ac/evp/Main.swf

Tot i això, el millor del cap de setmana han estat els dinars i sopars, divertidíssims i amb risoteràpia que ens va causar agulletes a la mandíbula.

Per cert, la model és l’Anna Ponsa amb la que vem estar-hi molt a gust tot el dia!

L’espectacle a la tele continua tot i que en aquest cas no és un programa denigrant, o, si més no, no és tan caspós com altres que es veuen avui dia.

Un minuto para ganar és un programa de Cuatro que busca l’habilitat dels participants fent-los fer diferents proves físiques, a priori senzilles, amb objectes més o menys quotidians. Des de trobar unes pilotes repartides per l’escenari amb els ulls tapats, fer un ‘castell’ amb bidons de 18 litres d’aigua, etc, tot plegat per guanyar 500.000 euros amb les proves que han de superar-se en un sol minut.

El programa el presenta Jesús Vázquez amb el seu estil particular, i els concursants són sempre (o gairebé sempre) homes de vora els trenta que aparenten tenir força temps lliure a casa per perdre’l de la manera més curiosa possible. Aquest dilluns, l’espectacle, a part del que fa el públic animant al més pur estil ‘Furor’, el va fer un dels concursants que un cop guanyats 40.000 euros, li va demanar matrimoni a la seva xicota (ja embarassada i tot) enmig del programa, i amb en Vázquez fent el cabra per allà l’escenari que fan servir de plató.

Foguerada d’agost m’ha sorprès. I molt. Es tracta d’una de les moltes novel·les protagonitzades per l’inspector Moltabano, un inspector italià que  centra una col·lecció de prop de vint títols de novel·la negra. Però és una novel·la negra no massa espessa, sinó àgil i com em va dir la llibretera que me’l va recomanar, d’un estil molt italià. El protagonista, un policia de nom Montalbano en honor a l’escriptor, amic de Camilleri, desprèn un aire de despreocupació, un toc d’humor una mica àcid i tot i ser poli, un llenguatge planer. La història és la típica de novel·la negra, un cadàver i les peripècies per trobar-ne l’assassí, però el que realment el fa un llibre que enganxa és el llenguatge que utilitza, la traducció del Pau Vidal l’encerta d’allò més amb l’escriptura del Camilleri, plena de dialectalismes que el traductor al català s’esforça per conservar i que ajuden a donar-li una mica més de sentit de l’humor a l’obra

En català el podreu trobar publicat per Edicions 62 i també pels de la Butxaca

Incomprensible marginación Confieso que soy muy crítica con todos los manifiestos: ¡sirven para tan poco y son tan partidistas! También soy muy escéptica con los partidos políticos que suelen estar detrás, pues tienden a manipularnos por miedo a perder votos. Rechazo sus mentiras, las de todos. Por eso defiendo ante todo la libertad de elegir. Y sí, me gusta que mis hijos hablen y escriban en castellano y en catalán, porque eso enriquece sus vidas, pero sobre todo exijo que lo hagan sin imposiciones. Y, de la misma forma que estuve contra la prohibición franquista de hablar catalán, hoy me resulta incomprensible que se margine el castellano en mi tierra cuando en Cataluña siempre hemos hablado las dos lenguas. El gran poeta catalán Carles Riba decía que el idioma de relación de los catalanes con el exterior era el español o castellano y esta observación no le creaba ninguna incomodidad como tampoco a todos los intelectuales de su generación. Porque el creador, el intelectual, no puede someterse a los caprichos de ningún legislador que intente restringir su libertad y limitar su vida y su obra. Nuria Amat (Escritora).

* per cert, la seva web no defença el bilingüisme que reclama: és NOMÉS en español

Però no va ser l’únic, i és que qui no recorda el mític “Futbol Club Barselona amigo”?

El 2008 ja en va fer un dedicat a l’Henry, agradable però no és comparable (per mi amb la resta, que són magistrals)…

Temps més tard, ens sorprenien a tots amb un anunci brillant, on fent publicitat d’una cervesa es feia publicitat alhora del Barça, de Messi en concret, i de la ciutat de Barcelona. Això era el 2009.

L’estiu del mateix any, els d’Estrella feien arribar a Formentera més turistes que mai, i alhora regalàven un videoclip impressionant a un grup nòrdic completament desconegut:

A l’hivern tornaven a fer una promo de Catalunya i una dosi d’autoestima pels catalans amb diversos exemples de superació personal de catalans (o afincats a Catalunya) que es veu que triomfen a la vida

I aquest passat estiu tornàven a col·locar als números 1 de totes les ràdios musicals la cançó de l’estiu, i fer una promo increhible també pel sector turístic

I ara ens arriba una altra dosi d’autoestima catalana. un repàs de poc més d’un minut a moltes de les grans coses que tenim a casa, un repàs a la Catalunya que s’obre al món.

La llàstima de tot això és que tot i ser la millor promoció pel nostre país, Damm només etiqueta en català molt pocs productes.

No ens en refiem perquè és una enciclopèdia lliure, però va tan bé per poder consultar aquells dubtes que se’ns plantegen i volem resoldre en un moment, o per tenir una informació ràpida sobre un tema, o bé per fer una consulta sobre… I és que no ho podem negar, si no som nadius, som immigrants, però tots fem ús de la web 2.0 i dels avantatges que ens proporciona.

Ara bé, la nostra llengua, aquella que alguns diuen que és una mica carrinclona, que no és prou in, que no queda bé en les pel·lis en català, que no es parla al pati del col·le, perquè no té insults potents, perquè discrimina les altres llengües, perquè no tothom l’entén o perquè hi ha gent que no vol aprendre-la, doncs bé, aquesta llengua resulta que a la xarxa sí que hi té presència i sembla que a més de plantar cara a d’altres amb més nombres de parlants, a més, té  prestigi i qualitat.

Segons els darrers informes, la Viquipèdia, l’enciclopèdia lliure, té més de 19 milions d’articles en 270 llengües i la nostra, el català, ocupa un lloc privilegiat en el ràquing: 13a llengua amb 303.116 articles.

Ara bé, el més curiós és que la Viquipèdia en català fou la segona versió idiomàtica que va tenir un article, després de la versió anglesa. El primer article de la Viquipèdia en català fou «àbac», creat el 17 de març del 2001 per Daniel José Queralto que el va editar com usuari anònim amb rang IP a Andorra.

Avui, l’edició en català de la Viquipèdia ha assolit el primer lloc a la llista dels 1.000 articles més importants de l’enciclopèdia lliure. Amb una puntuació de 85,47 sobre 100, ha superat la versió anglesa, que és la més gran en nombre d’articles i que fins ara sempre era la primera edició en tots els rànquings. Aquesta classificació ordena les més de 250 edicions de viquipèdies segons l’extensió i la integritat dels 1.000 articles que tenen els segell de qualitat.

Així doncs, una vegada més, podem demostrar que no tenim una llengua minoritària, sinó minoritzada, que qui la cregui dèbil és perquè té l’efecte aquell que podríem anomenar autoodi. Tenim una llengua potent en tots els àmbits i moderna; per tant, hem de deixar de justificar-nos, d’intentar convèncer-nos sobre si és o no útil el català. Perquè només pel fet de ser la nostra llengua, la pròpia, ja és imprescindible.